Fa dos dies, el dilluns passat, es va celebrar la primera (vés a saber de quantes) sessió d'investidura del virtual guanyador de les passades eleccions espanyoles, Pedro Sánchez. El candidat, que en aquesta primera votació havia d'obtenir la majoria absoluta -176 escons- es va quedar únicament amb el vot favorable de la seva bancada socialista, el 123 sí que va obtenir, contra les 52 abstencions de Unides Podem i els restants "No" de les altres formacions polítiques de l'hemicicle, incloses les formacions independentistes catalanes.
Aquí és on avui em vull aturar un moment, no tant per defensar el No a Pedro Sánchez per motius que ja vaig exposar dies enrere en un altre artícle aquí mateix, sinó per analitzar el paper de JxCAT aquestes darreres setmanes.
El grup de diputats de la candidatura del President Puigdemont, capitanejat per la exconsellera Borràs, va decidir, finalment i a causa de la manca de propostes del candidat socialista, votar No i bloquejar la investidura fins que aquest s'assegui a tractar una qüestió catalana que resta enquistada des de l'aplicació del 155 l'octubre de 2017. Entre aquests mesos ha passat de tot, i em sembla que, qui més i qui menys, tots ho tenim força present i fresc a la memòria. Així doncs, JxCAT assumeix el bloqueig de la legislatura fins que Catalunya sigui, com pertoca, un tema central en el discurs de qui aspira a governar Espanya.
Aquest discurs topa frontalment amb l'actitud, de signe totalment oposat, que va manifestar el mateix grup polític, fa unes setmanes donant la presidència de la Diputació de Barcelona a la socialista Núria Marín, i que va despertar una comprensible indignació entre bona part de la base independentista -ERC a part-.
Només cal donar una ullada a les dues accions -DIBA i Congreso- per veure que les actituds d'un escenari i l'altre són radicalment diferents pel que fa a l'estratègia de JxCAT i demostren, una vegada més, com el mal anomenat "espai postconvergent" és, més que acèfal, multi liderat en funció de l'àmbit en el qual ens movem.
No és cap sorpresa que les fons més properes al President Puigdemont urgissin a canviar el pacte establert a la Diputació, de la mateixa forma que aquest sector ha estat, de forma clara, qui ha empès el grup parlamentari de JxCAT cap al No a Sánchez a presidir el govern espanyol. Es constata, una altra vegada, quina part de JxCAT -Diputació- segueix encara sota el control més directe dels quadres més conservadors del PDeCAT i quin altre -Congreso- ha estat renovada per donar força al sector més proper a Puigdemont i, per consegüent, al President Torra. Les dues ànimes de JxCAT que darrerament intenten, sense gaire èxit, trobar un encaix entre els independents que el 21D configuraren la llista del President legítim, i les elits autonomistes que enyoren l'època dels pactes de passadís: en resum, la nova i la vella política respectivament.
No serà fins que el sector de Puigdemont s'imposi sobre aquesta altra ànima, més afí a la cúpula del PDeCAT -que no la militància de base- i, més endavant pugui redreçar la marxa enrere que capitaneja ERC amb la seva estratègia de no bloquejar res i acatar-ho tot, que el procés que va aturar-se el 27 d'octubre de 2017 tornarà a caminar amb la força que caminava abans de la suspensió de la DUI. És força clar, a hores d'ara, que la calma i la moderació no aconseguiran calmar un estat en plena política repressiva: ja ens ho varen demostrar el 26 d'octubre al matí quan Puigdemont, malauradament, gairebé convoca eleccions per frenar el 155. Penso que d'aquest error n'hem après, especialment el propi President, que l'està pagant amb el seu exili, i que si, per fortuna, les forces més partidàries de la ruptura unilateral tornen a prendre el timó, aquest procés tornarà a tenir la força que tenia el setembre i l'octubre de 2017, aquest cop sense suspensió de la Declaració d'Independència.
Salut, República i llibertat per a tothom.
Jaume Fita Mas.
No hay comentarios:
Publicar un comentario