De la Diada a la sentència

Aquest dilluns ens despertàvem amb la colpidora notícia que la Guàrdia Civil havia detingut 9 persones vinculades a diversos CDRs, tot acusant-les de terrorisme i de preparar actes violents per l'aniversari de l'1O i la sentència del TS, que ha de fer-se pública durant les següents setmanes.

L'operació policial en si té un caràcter molt similar a les que la mateixa benemèrita va realitzar en aquell llunyà 20 de setembre de 2017 i que vàrem rememorar fa una setmana davant de la Conselleria d'Economia, colpits pel record de saber que els Jordis són a la presó precisament pel que va succeir aquell dia.

La resposta d'aquell 20S de fa dos anys em va recordar, en gran manera, a la resposta que moltes persones indignades amb la detenció varen donar al llarg del país sortint al carrer per mostrar la seva solidaritat amb els detinguts i per rebutjar, una vegada més, la ràtzia judicial crònica que l'independentisme fa massa temps que pateix.

Tot i això, he notat com, des de la Diada passada, fa tot just dues setmanes, alguna cosa ha canviat en l'ambient. Ja el dia 20, entre la concentració d'Economia i la de davant de la caserna de la Guàrdia Civil a Travessera de Gràcia, es respirava un ambient completament diferent del que vaig trobar a la Diada; haig de reconèixer que jo mateix encarava la protesta de forma molt diferent de quan ens vàrem trobar tots a Plaça Espanya.

De la desunió, la fragmentació, la manca de perspectiva a curt termini, etc. hem passat, en solament poques setmanes, a tornar a sentir-nos com ens sentíem durant aquelles jornades prèvies al referèndum de l'1 d'octubre. El clam al carrer torna a ser de força, no de resignació o lamentació. Els crits d'"Independència", "Ni un pas enrere" i, especialment, el ja gairebé enterrat "Els carrers seran sempre nostres" varen fer companyia al "Llibertat presos polítics" com feia molt de temps que no sentia. És per aquest motiu que sento que alguna cosa ha tornat a canviar en tots i cada un de nosaltres.

Penso que hem tornat a sentir aquella força col·lectiva que ens donàvem tots plegats aquell setembre de 2017, quan ens crèiem capaços, realment, de canviar les coses i construir país. El carrer mai ha deixat de banda la unitat, al contrari: sempre l'ha reclamat. Aquests darrers dies, a més, l'ha practicat com feia temps que no la practicava.

I l'eco del que vàrem fer aquells dies de 2017 ha tornat a brotar de cop i volta al tornar a sentir damunt nostre les urpes d'un sistema judicial repressor que utilitzarà totes les seves armes a l'abast per protegir la unitat de l'estat. Les mateixes armes que mantenen des de fa dos anys els nostres líders a la presó i a l'exili i ara, a més, 9 persones més sota tutela de l'Audiència Nacional, acusats de terrorisme.

Aquesta actuació de la (in) justícia espanyola ha tornat a despertar allò que va quedar dins nostre aquell darrer tram de 2017 i ens ha impulsat, juntament amb la imminència de la Sentència de l'1O, a tornar amb la força que teníem aquells dies. Costarà Déu i ajuda tornar a generar un clímax com el de l'1 i el 3 d'octubre, però la llavor del que vàrem sembrar durant aquelles jornades republicanes de fa dos anys ha començat a rebrotar dins nostre: caldrà veure si, després de l'experiència d'aquests dos anys, podem finalment acabar el que vàrem deixar a mitges i, sobretot, si tenim la capacitat suficient, com a poble organitzat i determinat, per obligar els nostres polítics a complir allò amb el que es varen comprometre després de l'octubre de 2017: a fer de Catalunya un estat independent en forma de República.

Que la prudència no ens faci traïdor, deia Jordi Carbonell. Aquesta frase l' hauríem d'emmarcar dins i fora de les institucions catalanes per a recordar que, en un dia històric, vàrem posar els nostres cosos per poder votar lliurement, ho vàrem aconseguir i vàrem guanyar enfront d'un estat que no va poder parar el tsunami democràtic que ja va sacssejar Catalunya l'octubre de 2017. La resposta a la sentència ha de ser el que ens vàrem guanyar aquell dia: la independència.

Salut, República i llibertat per a tothom, avui també pels que estan segrestats a Madrid des del dilluns passat.

Jaume Fita Mas

La sentència, eleccions i l'estratègia per l'hegemonia

Després de l'aturada estiuenca de l'agost el curs polític català ha tornat a agafar embranzida a partir de les conferències a Prada, en el marc del cicle organitzat per la Universitat Catalana d'Estiu, i de la conferència que va pronunciar ahir el President Torra a Madrid titulada "Democràcia".

No solament s'ha iniciat el curs polític català, que inevitablement queda marcat per la imminència de les sentències contra els presos polítics i unes possibles noves euroordres contra els exiliats. Les negociacions per la investidura de Pedro Sánchez han reemprés el seu ritme, sobretot entre el PSOE i Podemos.

En aquest context els partits independentistes catalans, així com l'independentisme en si, es veu envoltat pels dos cursos polítics i les imminents decisions que s'han de prendre, totes correlacionades i amb influència sobre l'altre. Per una banda, permetre o no la investidura del candidat del PSOE, tema sobre el qual  ja vaig escriure en un article el juliol passat, i la resposta que s'ha de donar a la sentència de l'1O, que molt probablement serà acusatòria i deixarà els presos polítics molt de temps empresonats.

Tots aquests factors s'han de tenir en compte, des del punt de vista polític, per traçar una estratègia a curt i mitjà termini. JxCAT, per la seva banda, aposta per mantenir un embat amb l'estat, seguint la dinàmica que va caracteritzar el setembre i octubre de 2017, ara ja fa dos anys i que començava, justament, el 6 i 7 de setembre amb l'aprovació de les lleis de referèndum i de transitorietat jurídica.

ERC, per altre costat, vol facilitar la investidura del candidat socialista malgrat que consideren la seva proposta per Catalunya quelcom nefast. Tanmateix urgeixen a Unides Podem a formar govern sense mantenir la pretensió de tenir-hi lloc amb alguns ministeris. Al mateix temps, consideren que una resposta a la sentència de l'1O pot ser, entre altres, la convocatòria d'eleccions anticipades per formar un posterior govern de concentració que agrupi "el 80% de la societat catalana que rebutja la repressió".

I aquí és on m'agradaria aturar-me avui perquè aquesta estratègia, al meu entendre, ni ens porta a cap bon port ni té ni cap ni peus més enllà d'un càlcul purament electoralista i, fins i tot, partidista.

La contradicció del discurs cau pel seu propi pes: segons ERC, no es pot córrer el risc de repetició electoral a Espanya per por a una possible victòria del tripartit de dretes, que evidentment, sempre seran més bel·ligerants amb Catalunya que un PSOE dependent d'altres formacions -com si el mateix Pedro Sánchez no hagués pactat l'aplicació del 155 amb Mariano Rajoy l'octubre de 2017-. Alhora, però, defensen una convocatòria electoral a Catalunya perquè, segons diuen, no hem de tenir por a les urnes -cosa que no tenim ni hem tingut mai-. Votar ens enforteix i ens pot legitimar. La contradicció es veu per si mateixa, oi?

No trobo gens coherent, des del punt de vista discursiu, que per una banda defensis fer govern com més aviat millor i després, en el cas català, defensis unes eleccions anticipades, amb el consegüent perill de perdre una majoria independentista que ja ens va costar sang i suor aconseguir aquell desembre del 2017 amb tot en contra.

Perquè el perill de perdre-la sempre existeix, i encara més quan l'independentisme al carrer porta mesos de desmobilització, decepcions i veient com els dos grans partits pacten amb els socialistes per perjudicar l'altre. I aquí no m'estalvio retrets cap a les dues formacions de govern.

Però és que a més a més ens cal fer la pregunta: quina relació hi ha entre la sentència del TS i convocar eleccions anticipades al Parlament? Partint de quina base correlaciones els dos fets i els hi dónes un motiu lògic? El govern de concentració ja hi és, o almenys sobre el paper és el que hauria de ser. En tot cas només tindria sentit que, ara sí, convidessis a la CUP o bé a cooperar de veritat o bé directament a entrar al govern o la mesa del parlament. Posar els Comuns al mateix sac és veure que això només diluirà més un govern i una majoria que van esser votades per acomplir amb un mandat molt concret: la independència tal com es va dur a terme l'1 d'octubre del 2017.

El cas, però, és encara més indignant si es contemplen les últimes maniobres estratègiques: veient com el discurs de defensar eleccions després de les sentències no està essent gaire ben acceptat per les bases independentistes (cosa obvia, per altra banda), ara alguns membres destacats d'ERC ja comencen a indicar una possible repetició electoral en cas que els pressupostos del 2020 no siguin aprovats pel Parlament. Un coll d'ampolla ben clar tenint en compte que aquests pressupostos depenen, essencialment, del departament d'economia controlat...pel Vicepresident Aragonès. Podríem arribar a pensar que, per la dèria de convocar eleccions i obtenir la tan anomenada "hegemonia", siguin capaços de portar uns pressupostos inaprobables per tenir l'excusa perfecte per demanar eleccions?

Prefereixo no aventurar-me a pensar en aquestes accions conspiranòiques, però veient l'espectacle de desunió i partidisme dels darrers temps hom ja no sap què pensar ni qui és el responsable de la patètica situació i la falta d'altura política que estem patint en un moment tan transcendental com l'actual.

Al meu parer, i amb això concloc, la resposta a la sentència ha de ser continuar el que va quedar pendent el 27 d'octubre de 2017 a la tarda: donar vigència a la Declaració del Representants del Parlament, iniciar l'embat final amb l'estat, pacífic però ferm i determinat com ho va ser l'1 d'octubre, i acabar d'una vegada per totes la feina que ha quedat pendent 2 anys i que sembla que ningú, en el govern, tingui ganes de continuar. Ni el discurs del 80% -del qual parlaré en un altre artícle més endavant- ni un govern de concentració amb els Comuns ni, molt menys, unes eleccions, seran una resposta digna i a l'altura del que va significar l'octubre del 2017 i que ens ha portat a la situació que patim ara mateix. Si volem ser coherents amb el que vàrem defensar i guanyar aquells dies, només queda seguir amb l'embat democràtic dels 2 milions i escaig votants que l'1 d'octubre, malgrat la forta repressió policial i judicial, varen anar a votar i feren possible que el referèndum es dugués a terme.

No jugueu amb l'anhel de victòria que aquell dia vàrem tocar amb la punta dels dits. No vàrem defensar les urnes i els vots per cap partit ni cap govern de concentració, tampoc per fer política al Congreso: ho vàrem fer per esdevenir un estat independent en forma de República. Fóra bo que no ho oblidéssiu.

Salut, República i llibertat per a tothom.

Jaume Fita Mas.