miércoles, 24 de julio de 2019

Doctor Jekyll i JxCAT




Fa dos dies, el dilluns passat, es va celebrar la primera (vés a saber de quantes) sessió d'investidura del virtual guanyador de les passades eleccions espanyoles, Pedro Sánchez. El candidat, que en aquesta primera votació havia d'obtenir la majoria absoluta -176 escons- es va quedar únicament amb el vot favorable de la seva bancada socialista, el 123 sí que va obtenir, contra les 52 abstencions de Unides Podem i els restants "No" de les altres formacions polítiques de l'hemicicle, incloses les formacions independentistes catalanes.



Aquí és on avui em vull aturar un moment, no tant per defensar el No a Pedro Sánchez per motius que ja vaig exposar dies enrere en un altre artícle aquí mateix, sinó per analitzar el paper de JxCAT aquestes darreres setmanes.
El grup de diputats de la candidatura del President Puigdemont, capitanejat per la exconsellera Borràs, va decidir, finalment i a causa de la manca de propostes del candidat socialista, votar No i bloquejar la investidura fins que aquest s'assegui a tractar una qüestió catalana que resta enquistada des de l'aplicació del 155 l'octubre de 2017. Entre aquests mesos ha passat de tot, i em sembla que, qui més i qui menys, tots ho tenim força present i fresc a la memòria. Així doncs, JxCAT assumeix el bloqueig de la legislatura fins que Catalunya sigui, com pertoca, un tema central en el discurs de qui aspira a governar Espanya.



Aquest discurs topa frontalment amb l'actitud, de signe totalment oposat, que va manifestar el mateix grup polític, fa unes setmanes donant la presidència de la Diputació de Barcelona a la socialista Núria Marín, i que va despertar una comprensible indignació entre bona part de la base independentista -ERC a part-.
Només cal donar una ullada a les dues accions -DIBA i Congreso- per veure que les actituds d'un escenari i l'altre són radicalment diferents pel que fa a l'estratègia de JxCAT i demostren, una vegada més, com el mal anomenat "espai postconvergent" és, més que acèfal, multi liderat en funció de l'àmbit en el qual ens movem.



No és cap sorpresa que les fons més properes al President Puigdemont urgissin a canviar el pacte establert a la Diputació, de la mateixa forma que aquest sector ha estat, de forma clara, qui ha empès el grup parlamentari de JxCAT cap al No a Sánchez a presidir el govern espanyol. Es constata, una altra vegada, quina part de JxCAT -Diputació- segueix encara sota el control més directe dels quadres més conservadors del PDeCAT i quin altre -Congreso- ha estat renovada per donar força al sector més proper a Puigdemont i, per consegüent, al President Torra. Les dues ànimes de JxCAT que darrerament intenten, sense gaire èxit, trobar un encaix entre els independents que el 21D configuraren la llista del President legítim, i les elits autonomistes que enyoren l'època dels pactes de passadís: en resum, la nova i la vella política respectivament.



No serà fins que el sector de Puigdemont s'imposi sobre aquesta altra ànima, més afí a la cúpula del PDeCAT -que no la militància de base- i, més endavant pugui redreçar la marxa enrere que capitaneja ERC amb la seva estratègia de no bloquejar res i acatar-ho tot, que el procés que va aturar-se el 27 d'octubre de 2017 tornarà a caminar amb la força que caminava abans de la suspensió de la DUI. És força clar, a hores d'ara, que la calma i la moderació no aconseguiran calmar un estat en plena política repressiva: ja ens ho varen demostrar el 26 d'octubre al matí quan Puigdemont, malauradament, gairebé convoca eleccions per frenar el 155. Penso que d'aquest error n'hem après, especialment el propi President, que l'està pagant amb el seu exili, i que si, per fortuna, les forces més partidàries de la ruptura unilateral tornen a prendre el timó, aquest procés tornarà a tenir la força que tenia el setembre i l'octubre de 2017, aquest cop sense suspensió de la Declaració d'Independència.



Salut, República i llibertat per a tothom.


Jaume Fita Mas.

miércoles, 17 de julio de 2019

Què hem de fer aquest 11 de Setembre? Una Diada "normal"?




Enguany, com cada any des de 2012, l'Assemblea Nacional Catalana ens ha convocat a una massiva manifestació -la més gran que organitza aquesta entitat- que acabi a Plaça Espanya i serveixi per demanar la tan necessària unitat entre els diversos partits independentistes, especialment entre JxCAT i ERC, socis de govern.

De seguida, com no havia passat mai encara durant la presentació de les diades anteriors, han sortit veus discordants amb la nova manifestació que l'ANC presenta per aquest 11S. El motiu, segons aquestes veus, és que el format clàssic de manifestació massiva que s'ha mantingut invariable des de 2012, passant per la Via Catalana, la Meridiana, la Descentralitzada de 2016, etc. ha quedat caduc en un moment de gran desconcert per part de les bases independentistes i forta repressió per part de l'aparell de l'estat.

L'Ara.cat i VilaWeb es feien ressò d'aquestes veus discordants i de les propostes alternatives que han sorgit a la manifestació clàssica de l'Assemblea. Així mateix, la resposta de l'ANC no s'ha fet esperar i Elisenda Paluzie ha enviat una carta oberta a tota la base social independentista, cada vegada més desconcertada, no solament amb el paper dels partits, sinó amb la dèbil resposta que rep aquest paper per part de les dues entitats sobiranistes, l'ANC i Òmnium. També cal recordar la primera proposta llançada fa poques setmanes a la pròpia ANC, al meu parer molt ençertada i innovadora.

S'ha de reconèixer l'enorme capacitat organitzativa i de mobilització que les dues entitats tenen i han tingut en el passat. Així mateix, recordem la forta repressió que han rebut per part de l'estat per ajudar a organitzar el referèndum de l'1 d'octubre. La presó dels Jordis ha sigut un intent de la justícia espanyola per desactivar tot poder d'aquestes dues organitzacions independentistes.

Tanmateix, sí que és cert que darrerament ens hem deixat emportar, també les bases independentistes, pel desànim, la desorganització i la inacció. Quan va ser la darrera vegada que l'ANC, Òmnium o els CDRs, expressió màxima de l'organització ciutadana independentista, varen realitzar alguna acció de contundència?
És cert que la repressió estatal ha estat duríssima per a tothom, especialment per les cares visibles del moviment. Tanmateix, el canvi discursiu que ha patit l'ANC, defensant obertament la unilateralitat i criticant la desunió i la falta de coherència dels partits independentistes, no es reflecteix en un canvi organitzatiu o factual.

L'Assemblea nacional s'hauria de qüestionar per què tants independentistes, molts d'ells militants de la mateixa ANC, estan demanant un canvi en el model reivindicatiu que ha marcat les protestes de l'independentisme des de la primera gran Diada el 2012.

En un moment com l'actual, amb repressió, desunió institucional de l'independentisme, mancança d'un full de ruta clar i concís, pactes amb el PSC i un possible pacte amb Pedro Sánchez per la investidura, calen accions contundents. Sí, encaminades no únicament a protestar per la manca de democràcia de l'estat, sinó també per recordar als nostres polítics que l'1 d'octubre vàrem donar la cara -literalment- per poder votar i que el Sí a la independència fos guanyador, tal com va ocórrer en aquella jornada tant intensa com dramàtica.

I això, estimades amigues i amics, no es tradueix en fer una gran manifestació multitudinària pels carrers de Barcelona fins a arribar, aquest any, a confluir a Plaça Espanya. Més que res perquè la gent està cansada de sortir per sentir que el seu crit és ignorat. Fins ara, sortíem al carrer per demostrar a l'estat que érem molts i estàvem disposats a tirar endavant, malgrat que ens ignoressin una i altra vegada. La sensació actual, després d'un any i poc de govern a la Generalitat, és que qui ens ignora ara mateix és el propi govern català i els partits independentistes, incapaços de gestionar i complir amb la demanda del carrer: Unitat, llibertat, desobediència i, sobretot, Independència.

És per això que no veuria malament una manifestació alternativa, amb suport i organització de l'ANC - És clar que sí!- que marqués unes noves pautes de protesta més contundents. Sense caure a la violència, per descomptat, però que deixessin clar, tant al govern català com a l'aparell de l'estat, que la força de l'1 d'octubre i la desobediència que vàrem practicar aquell dia segueixen intactes en cada un de nosaltres.

Rodejar el Parlament, de forma pacífica però contundent, sense somriures i amb determinació per culminar l'1 d'octubre, pot ésser un bon començament per bastir una proposta que agrupi tots els sectors independentistes al carrer. El que no pot fer l'Assemblea és tancar-se a propostes alternatives per seguir organitzant una diada festiva com si tot fos igual que el 2012, el 2015 o el 2017. El cas és que la situació és molt més crítica i greu que llavors i les bases independentistes ho estem notant i sentint a diàri. Enllaçar discurs i fets és, al meu parer, els deures que l'Assemblea Nacional ha de tenir fets d'aquí a finals d'any si vol seguir mantenint la credibilitat i la capaçitat mobilitzadora que, des dels seus inicis, ha mantingut invariable.


Salut, República i llibertat per a tothom.

Jaume Fita Mas.

martes, 16 de julio de 2019

S'ha d'investir Pedro Sánchez? Eleccions el novembre?



Com que la situació política catalana viu en un permanent estat de bloqueig, al mateix temps que de repressió estatal, i com que, malauradament i a desgana de molts independentistes, encara estem involucrats dins el joc polític espanyol, corre el dubte entre els dos grups parlamentaris independentistes al Congrés dels diputats sobre l'opció d'investir o no el candidat socialista Pedro Sánchez, guanyador de les eleccions espanyoles del 28 d'abril i candidat potencial a presidir el govern espanyol.

Investir l'esquerra espanyola? Pros i Contres



Durant les darreres setmanes, com més s'acosta el dia de la primera sessió d'investidura, el debat en el si de l'independentisme institucional sobre si s'ha de donar els vots per investir o no al candidat socialista ha anat agafant protagonisme. Diverses veus de representants i figures de l'independentisme han abogat tant per una opció com per l'altra, amb opinions rellevants com la del mateix Gabriel Rufian, que es mostra contrari a una situació de bloqueig de la política espanyola i de la possible repetició electoral en cas que no surtin els números per investir el candidat del PSOE. Segons Rufian, forçar una repetició electoral pot acabar portant el desastre de donar ales a la dreta espanyola en contra d'una esquerra espanyola que, segons els darrers discursos d'ERC, sempre serà més amable que qui ens envià els "Piolins" i ens aplicà el 155 l'octubre del 2017.



Segurament hi ha motius de pes per considerar aquesta opinió com a bona: l'ombra de la dreta, hereua del franquisme sociològic tradicional, és molt llarga i obscura. A Catalunya l'hem patida de totes les formes imaginables. Tanmateix, aquest exercici de blanqueig d'una esquerra espanyola que, recordem, va abalar la intervenció de l'autonomia catalana se'ns pot girar en contra. I el màxim responsable d'aquest blanquejament és, en els últims temps, sobretot Esquerra.



Ja durant la campanya electoral explicaven que no posarien línies vermelles a Pedro Sánchez si tenia els suports suficients per ser investit. Al mateix temps, però, deien que no donarien un xec en blanc. A mi que em perdonin, però aquesta frase em sembla un sense sentit ho miri des d'on ho miri.

A la pràctica és no dir res concret i acabar dient que investiràs el socialisme espanyol a desgana però sense reclamar-li res. Com si no tinguessim mig govern a la presó i l'altre mig a l'exili. Com si la repressió estatal contra l'independentisme no hagués cessat d'ençà que el PSOE va guanyar la moció de censura, per cert, amb els vots favorables dels partits independentistes.



En aquell moment no sabia ben bé què pensar d'aquest fet. El temps, però, ha demostrat que va ser un error donar aquell vot de confiança al socialisme espanyol i a Sánchez: ha estat l'excusa perfecte per part dels partits per acomodar-se en un estat de diàleg sense conversa, on asseguren que poden forçar un referèndum amb el PSOE al govern perquè no és ben bé igual que el Partit Popular. A més a més, estàs cedint un espai de representativitat a un partit que portava anys perdent-lo de forma imparable. Aquesta pèrdua de representativitat del socialisme, tan a Espanya com també a Catalunya, es va frenar després de l'èxit de la moció de censura i l'arribada del PSOE, altra vegada, a la Moncloa. Aquest fet va catapultar altre vegada un Partit Socialista en constant fragmentació i irrellevància política cap al protagonisme directe a través de la governació de l'estat. 

Òbviament, socialistes i populars no provenen de la mateixa família política, però pel que fa a la concepció territorial d'Espanya es refereix, tenen el mateix ideari, sobretot quan es tracta de la qüestió catalana. L'única diferència visible és, potser, la forma amb la qual ens neguen tota demanda.


Investir Sánchez sense demanar-li res a canvi -fins i tot fer-ho negociant quelcom- és, amb la ferida de l''1 d'octubre encara sense tancar, i amb el record d'un 155 que el PSOE va avalar, un gest que ens posa en una situació molt difícil des del punt de vista de la coherència del discurs independentista.
No podem seguir blanquejant així un partit que ha seguit la via dura del PP amb unes formes diferenciades per mirar de dissimular que a Catalunya el conflicte encara segueix viu i amb moltes possibilitats de tornar a rebrotar com ho va fer el setembre i l'octubre de 2017.

L'estratègia de l'independentisme no pot consistir a presentar com a "menys dolenta" una esquerra que, a la pràctica, ens reprimeix igual com a moviment i com a proposta política i que, al mateix temps, només té un estatut per oferir. Cal recordar que fou durant el govern de J.L Rodríguez Zapatero que sortí la sentència de l'Estatut?
Vists tots els precedents, senzillament l'independentisme no es pot permetre seguir donant ales al socialisme espanyol, seguir girant-se l'esquena entre els propis partits independentistes per acabar pactant amb qui no va moure ni un dit durant el 155 i que, a hores d'ara, segueix mantenint els presos polítics tancats i les demandes de cerca i captura contra els exiliats.

Si investeixen Pedro Sánchez ja poden tenir un bon discurs per justificar-ho, perquè a hores d'ara, presentar el socialisme com el "policia bo" no servirà per ajudar a redreçar un procés que va quedar aturat després de la DUI del 27 d'octubre de 2017 i del que encara no hem estat capaços de tornar a fixar rumb. El No a Pedro Sánchez enviaria un missatge molt més contundent, tant a la política espanyola com a les bases independentistes, de que ens mantenim ferms en el nostre objectiu i en els nostres límits morals com a moviment polític.

I si hem de tornar a anar a eleccions, anem-hi. No diem sempre que els catalans no tenim por de les urnes? Per què ara hauríem d'evitar unes eleccions, per por a que vingui la dreta, quan el discurs nacional i territorial que impera a l'estat és, justament, el de la dreta? Per què ERC sembla ser la més interessada a convocar eleccions catalanes i, en canvi, volen evitar de totes totes unes eleccions al Congrés dels Diputats? O ho fem bé o repensem l'estratègia que estem seguint, perquè el neguit de les darreres setmanes anirà a més si no tenim aviat un rumb traçat: les sentències són a la cantonada, i actes com els dels últims dies poca esperança donen sobre la capacitat de l'independentisme de poder trobar una resposta ferma i contundent a la injustícia que està a punt d'arribar.

Salut, República i llibertat per a tothom.

Jaume Fita Mas.

Obrim un nou blog

"Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer"
"La resolució de la demanda catalana es farà, per tant, d'aquesta manera: o referèndum o referèndum" Carles Puigdemont, Parlament de Catalunya, 28 d'octubre de 2016 -un any abans de la DUI del 27 d'octubre de 2017-

Feia molt de temps que em passava pel cap obrir un espai on poder expressar les meves idees polítiques i personals sobre diversos temes que afecten el nostre país. El de més ressò, evidentment, el procés en el qual ens trobem immersos des de fa ja tant de temps i que ocupa portades de diaris i capçaleres de telenotícies,


Tant com a català que sóc com per la meva passió per la història i els meus estudis en aquest sentit, sempre m'ha atret especialment la política i tot el que estigui relacionat amb ella. És fascinant poder posar l'ull d'historiador als fets dels darrers anys i poder contemplar com tot el que anem deixant enrere -eleccions, plebiscits, manifestacions, actes multitudinaris, el Referèndum- quedarà pels llibres d'història. Quina visió i, sobretot, quin desenllaç tindrà tot plegat, serà una feina pels historiadors futurs: les generacions properes que hauran de desencallar, historiogràficament parlant, l'embolic que a nosaltres ens ha tocat assistir com a espectadors i, a vegades, protagonistes.


Per què he decidit obrir aquest blog? Francament, Twitter se m'ha quedat petit. És així. L'extensió tan limitada d'aquesta xarxa social no em deixa esplaiar-me tant com m'agradaria quan em dedico a analitzar, bé o malament, a gust del lector, i explicar la meva visió sobre els fets diaris i passats de la política catalana, espanyola i també internacional.

Des de l'1 d'octubre de 2017 que tots tenim ben gravat a la memòria la sensació d'estar vivint un moment històric transcendental per Catalunya -i també per Espanya-. Això m'ha portat a llegir i rellegir opinions, articles, llibres -tan d'història com política- i a treballar, des del punt de vista tant d'historiador com de votant, la visió sobre els fets que han anat transcorrent durant aquests últims anys.

Per això la meva intenció en aquest blog és, en la mesura que puc i en sé, compartir les opinions personals i anàlisis actuals que pugui extreure de tots els fets que passin i han passat al nostre país d'ençà que l'anomenat procés va començar, ja en aquella llunyana sentència del TC de 2010 i des de la primera gran manifestació de l'11 de setembre de 2012.
Sincerament, estic cansat de llegir articulistes d'opinió que, amb més o menys esbiaix, intenten, a vegades, blanquejar actuacions que, per mi, no haurien de ser tolerades dins l'independentisme polític. Crec que en aquests darrers dies tots hem sentit una sensació similar veient el paper lamentable que els partits polítics independentistes estan fent a diversos municipis i diputacions.

És per això que vull transmetre la meva visió de la situació política i social actual amb qui consideri que és prou interessant i vàlida per a llegir-la i compartir-la o debatre Sens dubte, el debat ens enriqueix, i no hem arribat fins aquí, fins al Referèndum i la DUI, seguint cegament un camí sense deixar el nostre gra de sorra. Aquest blog, precisament, vol ser un gra de sorra més que contribueixi al debat en el si de l'independentisme, tant de carrer com institucional.

Per acabar aquesta entrada introductòria, m'agradaria aclarir -tot i que no hauria, però bé...- que no tinc cap carnet de partit ni pretenc tenir-lo. Les opinions que deixi escrites aquí són senzillament realitzades en un exercici de consciència, reflexió i anàlisis personals. Tinc les meves afinititats polítiques, per descomptat, i tiro, inevitablement, més cap a un sector de l'independentisme que un altre, però no m'agrada escatimar elogis quan les coses es fan bé, sigui qui sigui que les realitzi, i crítiques quan penso que no s'estan fent bones pràctiques polítiques, vinguin d'on vingui,

Dit això, sigueu benvinguts a aquest blog i sentiu-vos lliures de llegir i opinar cada vegada que ho considereu oportú, vingueu d'on vingueu i tingueu l'opinió que tingueu.

Salut, República i llibertat per a tothom.

Jaume Fita Mas.