Després de l'aturada estiuenca de l'agost el curs polític català ha tornat a agafar embranzida a partir de les conferències a Prada, en el marc del cicle organitzat per la Universitat Catalana d'Estiu, i de la conferència que va pronunciar ahir el President Torra a Madrid titulada "Democràcia".
No solament s'ha iniciat el curs polític català, que inevitablement queda marcat per la imminència de les sentències contra els presos polítics i unes possibles noves euroordres contra els exiliats. Les negociacions per la investidura de Pedro Sánchez han reemprés el seu ritme, sobretot entre el PSOE i Podemos.
En aquest context els partits independentistes catalans, així com l'independentisme en si, es veu envoltat pels dos cursos polítics i les imminents decisions que s'han de prendre, totes correlacionades i amb influència sobre l'altre. Per una banda, permetre o no la investidura del candidat del PSOE, tema sobre el qual ja vaig escriure en un article el juliol passat, i la resposta que s'ha de donar a la sentència de l'1O, que molt probablement serà acusatòria i deixarà els presos polítics molt de temps empresonats.
Tots aquests factors s'han de tenir en compte, des del punt de vista polític, per traçar una estratègia a curt i mitjà termini. JxCAT, per la seva banda, aposta per mantenir un embat amb l'estat, seguint la dinàmica que va caracteritzar el setembre i octubre de 2017, ara ja fa dos anys i que començava, justament, el 6 i 7 de setembre amb l'aprovació de les lleis de referèndum i de transitorietat jurídica.
ERC, per altre costat, vol facilitar la investidura del candidat socialista malgrat que consideren la seva proposta per Catalunya quelcom nefast. Tanmateix urgeixen a Unides Podem a formar govern sense mantenir la pretensió de tenir-hi lloc amb alguns ministeris. Al mateix temps, consideren que una resposta a la sentència de l'1O pot ser, entre altres, la convocatòria d'eleccions anticipades per formar un posterior govern de concentració que agrupi "el 80% de la societat catalana que rebutja la repressió".
I aquí és on m'agradaria aturar-me avui perquè aquesta estratègia, al meu entendre, ni ens porta a cap bon port ni té ni cap ni peus més enllà d'un càlcul purament electoralista i, fins i tot, partidista.
La contradicció del discurs cau pel seu propi pes: segons ERC, no es pot córrer el risc de repetició electoral a Espanya per por a una possible victòria del tripartit de dretes, que evidentment, sempre seran més bel·ligerants amb Catalunya que un PSOE dependent d'altres formacions -com si el mateix Pedro Sánchez no hagués pactat l'aplicació del 155 amb Mariano Rajoy l'octubre de 2017-. Alhora, però, defensen una convocatòria electoral a Catalunya perquè, segons diuen, no hem de tenir por a les urnes -cosa que no tenim ni hem tingut mai-. Votar ens enforteix i ens pot legitimar. La contradicció es veu per si mateixa, oi?
No trobo gens coherent, des del punt de vista discursiu, que per una banda defensis fer govern com més aviat millor i després, en el cas català, defensis unes eleccions anticipades, amb el consegüent perill de perdre una majoria independentista que ja ens va costar sang i suor aconseguir aquell desembre del 2017 amb tot en contra.
Perquè el perill de perdre-la sempre existeix, i encara més quan l'independentisme al carrer porta mesos de desmobilització, decepcions i veient com els dos grans partits pacten amb els socialistes per perjudicar l'altre. I aquí no m'estalvio retrets cap a les dues formacions de govern.
Però és que a més a més ens cal fer la pregunta: quina relació hi ha entre la sentència del TS i convocar eleccions anticipades al Parlament? Partint de quina base correlaciones els dos fets i els hi dónes un motiu lògic? El govern de concentració ja hi és, o almenys sobre el paper és el que hauria de ser. En tot cas només tindria sentit que, ara sí, convidessis a la CUP o bé a cooperar de veritat o bé directament a entrar al govern o la mesa del parlament. Posar els Comuns al mateix sac és veure que això només diluirà més un govern i una majoria que van esser votades per acomplir amb un mandat molt concret: la independència tal com es va dur a terme l'1 d'octubre del 2017.
El cas, però, és encara més indignant si es contemplen les últimes maniobres estratègiques: veient com el discurs de defensar eleccions després de les sentències no està essent gaire ben acceptat per les bases independentistes (cosa obvia, per altra banda), ara alguns membres destacats d'ERC ja comencen a indicar una possible repetició electoral en cas que els pressupostos del 2020 no siguin aprovats pel Parlament. Un coll d'ampolla ben clar tenint en compte que aquests pressupostos depenen, essencialment, del departament d'economia controlat...pel Vicepresident Aragonès. Podríem arribar a pensar que, per la dèria de convocar eleccions i obtenir la tan anomenada "hegemonia", siguin capaços de portar uns pressupostos inaprobables per tenir l'excusa perfecte per demanar eleccions?
Prefereixo no aventurar-me a pensar en aquestes accions conspiranòiques, però veient l'espectacle de desunió i partidisme dels darrers temps hom ja no sap què pensar ni qui és el responsable de la patètica situació i la falta d'altura política que estem patint en un moment tan transcendental com l'actual.
Al meu parer, i amb això concloc, la resposta a la sentència ha de ser continuar el que va quedar pendent el 27 d'octubre de 2017 a la tarda: donar vigència a la Declaració del Representants del Parlament, iniciar l'embat final amb l'estat, pacífic però ferm i determinat com ho va ser l'1 d'octubre, i acabar d'una vegada per totes la feina que ha quedat pendent 2 anys i que sembla que ningú, en el govern, tingui ganes de continuar. Ni el discurs del 80% -del qual parlaré en un altre artícle més endavant- ni un govern de concentració amb els Comuns ni, molt menys, unes eleccions, seran una resposta digna i a l'altura del que va significar l'octubre del 2017 i que ens ha portat a la situació que patim ara mateix. Si volem ser coherents amb el que vàrem defensar i guanyar aquells dies, només queda seguir amb l'embat democràtic dels 2 milions i escaig votants que l'1 d'octubre, malgrat la forta repressió policial i judicial, varen anar a votar i feren possible que el referèndum es dugués a terme.
No jugueu amb l'anhel de victòria que aquell dia vàrem tocar amb la punta dels dits. No vàrem defensar les urnes i els vots per cap partit ni cap govern de concentració, tampoc per fer política al Congreso: ho vàrem fer per esdevenir un estat independent en forma de República. Fóra bo que no ho oblidéssiu.
Salut, República i llibertat per a tothom.
No solament s'ha iniciat el curs polític català, que inevitablement queda marcat per la imminència de les sentències contra els presos polítics i unes possibles noves euroordres contra els exiliats. Les negociacions per la investidura de Pedro Sánchez han reemprés el seu ritme, sobretot entre el PSOE i Podemos.
En aquest context els partits independentistes catalans, així com l'independentisme en si, es veu envoltat pels dos cursos polítics i les imminents decisions que s'han de prendre, totes correlacionades i amb influència sobre l'altre. Per una banda, permetre o no la investidura del candidat del PSOE, tema sobre el qual ja vaig escriure en un article el juliol passat, i la resposta que s'ha de donar a la sentència de l'1O, que molt probablement serà acusatòria i deixarà els presos polítics molt de temps empresonats.
Tots aquests factors s'han de tenir en compte, des del punt de vista polític, per traçar una estratègia a curt i mitjà termini. JxCAT, per la seva banda, aposta per mantenir un embat amb l'estat, seguint la dinàmica que va caracteritzar el setembre i octubre de 2017, ara ja fa dos anys i que començava, justament, el 6 i 7 de setembre amb l'aprovació de les lleis de referèndum i de transitorietat jurídica.
ERC, per altre costat, vol facilitar la investidura del candidat socialista malgrat que consideren la seva proposta per Catalunya quelcom nefast. Tanmateix urgeixen a Unides Podem a formar govern sense mantenir la pretensió de tenir-hi lloc amb alguns ministeris. Al mateix temps, consideren que una resposta a la sentència de l'1O pot ser, entre altres, la convocatòria d'eleccions anticipades per formar un posterior govern de concentració que agrupi "el 80% de la societat catalana que rebutja la repressió".
I aquí és on m'agradaria aturar-me avui perquè aquesta estratègia, al meu entendre, ni ens porta a cap bon port ni té ni cap ni peus més enllà d'un càlcul purament electoralista i, fins i tot, partidista.
La contradicció del discurs cau pel seu propi pes: segons ERC, no es pot córrer el risc de repetició electoral a Espanya per por a una possible victòria del tripartit de dretes, que evidentment, sempre seran més bel·ligerants amb Catalunya que un PSOE dependent d'altres formacions -com si el mateix Pedro Sánchez no hagués pactat l'aplicació del 155 amb Mariano Rajoy l'octubre de 2017-. Alhora, però, defensen una convocatòria electoral a Catalunya perquè, segons diuen, no hem de tenir por a les urnes -cosa que no tenim ni hem tingut mai-. Votar ens enforteix i ens pot legitimar. La contradicció es veu per si mateixa, oi?
No trobo gens coherent, des del punt de vista discursiu, que per una banda defensis fer govern com més aviat millor i després, en el cas català, defensis unes eleccions anticipades, amb el consegüent perill de perdre una majoria independentista que ja ens va costar sang i suor aconseguir aquell desembre del 2017 amb tot en contra.
Perquè el perill de perdre-la sempre existeix, i encara més quan l'independentisme al carrer porta mesos de desmobilització, decepcions i veient com els dos grans partits pacten amb els socialistes per perjudicar l'altre. I aquí no m'estalvio retrets cap a les dues formacions de govern.
Però és que a més a més ens cal fer la pregunta: quina relació hi ha entre la sentència del TS i convocar eleccions anticipades al Parlament? Partint de quina base correlaciones els dos fets i els hi dónes un motiu lògic? El govern de concentració ja hi és, o almenys sobre el paper és el que hauria de ser. En tot cas només tindria sentit que, ara sí, convidessis a la CUP o bé a cooperar de veritat o bé directament a entrar al govern o la mesa del parlament. Posar els Comuns al mateix sac és veure que això només diluirà més un govern i una majoria que van esser votades per acomplir amb un mandat molt concret: la independència tal com es va dur a terme l'1 d'octubre del 2017.
El cas, però, és encara més indignant si es contemplen les últimes maniobres estratègiques: veient com el discurs de defensar eleccions després de les sentències no està essent gaire ben acceptat per les bases independentistes (cosa obvia, per altra banda), ara alguns membres destacats d'ERC ja comencen a indicar una possible repetició electoral en cas que els pressupostos del 2020 no siguin aprovats pel Parlament. Un coll d'ampolla ben clar tenint en compte que aquests pressupostos depenen, essencialment, del departament d'economia controlat...pel Vicepresident Aragonès. Podríem arribar a pensar que, per la dèria de convocar eleccions i obtenir la tan anomenada "hegemonia", siguin capaços de portar uns pressupostos inaprobables per tenir l'excusa perfecte per demanar eleccions?
Prefereixo no aventurar-me a pensar en aquestes accions conspiranòiques, però veient l'espectacle de desunió i partidisme dels darrers temps hom ja no sap què pensar ni qui és el responsable de la patètica situació i la falta d'altura política que estem patint en un moment tan transcendental com l'actual.
Al meu parer, i amb això concloc, la resposta a la sentència ha de ser continuar el que va quedar pendent el 27 d'octubre de 2017 a la tarda: donar vigència a la Declaració del Representants del Parlament, iniciar l'embat final amb l'estat, pacífic però ferm i determinat com ho va ser l'1 d'octubre, i acabar d'una vegada per totes la feina que ha quedat pendent 2 anys i que sembla que ningú, en el govern, tingui ganes de continuar. Ni el discurs del 80% -del qual parlaré en un altre artícle més endavant- ni un govern de concentració amb els Comuns ni, molt menys, unes eleccions, seran una resposta digna i a l'altura del que va significar l'octubre del 2017 i que ens ha portat a la situació que patim ara mateix. Si volem ser coherents amb el que vàrem defensar i guanyar aquells dies, només queda seguir amb l'embat democràtic dels 2 milions i escaig votants que l'1 d'octubre, malgrat la forta repressió policial i judicial, varen anar a votar i feren possible que el referèndum es dugués a terme.
No jugueu amb l'anhel de victòria que aquell dia vàrem tocar amb la punta dels dits. No vàrem defensar les urnes i els vots per cap partit ni cap govern de concentració, tampoc per fer política al Congreso: ho vàrem fer per esdevenir un estat independent en forma de República. Fóra bo que no ho oblidéssiu.
Salut, República i llibertat per a tothom.
Jaume Fita Mas.
No hay comentarios:
Publicar un comentario