De la Diada a la sentència

Aquest dilluns ens despertàvem amb la colpidora notícia que la Guàrdia Civil havia detingut 9 persones vinculades a diversos CDRs, tot acusant-les de terrorisme i de preparar actes violents per l'aniversari de l'1O i la sentència del TS, que ha de fer-se pública durant les següents setmanes.

L'operació policial en si té un caràcter molt similar a les que la mateixa benemèrita va realitzar en aquell llunyà 20 de setembre de 2017 i que vàrem rememorar fa una setmana davant de la Conselleria d'Economia, colpits pel record de saber que els Jordis són a la presó precisament pel que va succeir aquell dia.

La resposta d'aquell 20S de fa dos anys em va recordar, en gran manera, a la resposta que moltes persones indignades amb la detenció varen donar al llarg del país sortint al carrer per mostrar la seva solidaritat amb els detinguts i per rebutjar, una vegada més, la ràtzia judicial crònica que l'independentisme fa massa temps que pateix.

Tot i això, he notat com, des de la Diada passada, fa tot just dues setmanes, alguna cosa ha canviat en l'ambient. Ja el dia 20, entre la concentració d'Economia i la de davant de la caserna de la Guàrdia Civil a Travessera de Gràcia, es respirava un ambient completament diferent del que vaig trobar a la Diada; haig de reconèixer que jo mateix encarava la protesta de forma molt diferent de quan ens vàrem trobar tots a Plaça Espanya.

De la desunió, la fragmentació, la manca de perspectiva a curt termini, etc. hem passat, en solament poques setmanes, a tornar a sentir-nos com ens sentíem durant aquelles jornades prèvies al referèndum de l'1 d'octubre. El clam al carrer torna a ser de força, no de resignació o lamentació. Els crits d'"Independència", "Ni un pas enrere" i, especialment, el ja gairebé enterrat "Els carrers seran sempre nostres" varen fer companyia al "Llibertat presos polítics" com feia molt de temps que no sentia. És per aquest motiu que sento que alguna cosa ha tornat a canviar en tots i cada un de nosaltres.

Penso que hem tornat a sentir aquella força col·lectiva que ens donàvem tots plegats aquell setembre de 2017, quan ens crèiem capaços, realment, de canviar les coses i construir país. El carrer mai ha deixat de banda la unitat, al contrari: sempre l'ha reclamat. Aquests darrers dies, a més, l'ha practicat com feia temps que no la practicava.

I l'eco del que vàrem fer aquells dies de 2017 ha tornat a brotar de cop i volta al tornar a sentir damunt nostre les urpes d'un sistema judicial repressor que utilitzarà totes les seves armes a l'abast per protegir la unitat de l'estat. Les mateixes armes que mantenen des de fa dos anys els nostres líders a la presó i a l'exili i ara, a més, 9 persones més sota tutela de l'Audiència Nacional, acusats de terrorisme.

Aquesta actuació de la (in) justícia espanyola ha tornat a despertar allò que va quedar dins nostre aquell darrer tram de 2017 i ens ha impulsat, juntament amb la imminència de la Sentència de l'1O, a tornar amb la força que teníem aquells dies. Costarà Déu i ajuda tornar a generar un clímax com el de l'1 i el 3 d'octubre, però la llavor del que vàrem sembrar durant aquelles jornades republicanes de fa dos anys ha començat a rebrotar dins nostre: caldrà veure si, després de l'experiència d'aquests dos anys, podem finalment acabar el que vàrem deixar a mitges i, sobretot, si tenim la capacitat suficient, com a poble organitzat i determinat, per obligar els nostres polítics a complir allò amb el que es varen comprometre després de l'octubre de 2017: a fer de Catalunya un estat independent en forma de República.

Que la prudència no ens faci traïdor, deia Jordi Carbonell. Aquesta frase l' hauríem d'emmarcar dins i fora de les institucions catalanes per a recordar que, en un dia històric, vàrem posar els nostres cosos per poder votar lliurement, ho vàrem aconseguir i vàrem guanyar enfront d'un estat que no va poder parar el tsunami democràtic que ja va sacssejar Catalunya l'octubre de 2017. La resposta a la sentència ha de ser el que ens vàrem guanyar aquell dia: la independència.

Salut, República i llibertat per a tothom, avui també pels que estan segrestats a Madrid des del dilluns passat.

Jaume Fita Mas

La sentència, eleccions i l'estratègia per l'hegemonia

Després de l'aturada estiuenca de l'agost el curs polític català ha tornat a agafar embranzida a partir de les conferències a Prada, en el marc del cicle organitzat per la Universitat Catalana d'Estiu, i de la conferència que va pronunciar ahir el President Torra a Madrid titulada "Democràcia".

No solament s'ha iniciat el curs polític català, que inevitablement queda marcat per la imminència de les sentències contra els presos polítics i unes possibles noves euroordres contra els exiliats. Les negociacions per la investidura de Pedro Sánchez han reemprés el seu ritme, sobretot entre el PSOE i Podemos.

En aquest context els partits independentistes catalans, així com l'independentisme en si, es veu envoltat pels dos cursos polítics i les imminents decisions que s'han de prendre, totes correlacionades i amb influència sobre l'altre. Per una banda, permetre o no la investidura del candidat del PSOE, tema sobre el qual  ja vaig escriure en un article el juliol passat, i la resposta que s'ha de donar a la sentència de l'1O, que molt probablement serà acusatòria i deixarà els presos polítics molt de temps empresonats.

Tots aquests factors s'han de tenir en compte, des del punt de vista polític, per traçar una estratègia a curt i mitjà termini. JxCAT, per la seva banda, aposta per mantenir un embat amb l'estat, seguint la dinàmica que va caracteritzar el setembre i octubre de 2017, ara ja fa dos anys i que començava, justament, el 6 i 7 de setembre amb l'aprovació de les lleis de referèndum i de transitorietat jurídica.

ERC, per altre costat, vol facilitar la investidura del candidat socialista malgrat que consideren la seva proposta per Catalunya quelcom nefast. Tanmateix urgeixen a Unides Podem a formar govern sense mantenir la pretensió de tenir-hi lloc amb alguns ministeris. Al mateix temps, consideren que una resposta a la sentència de l'1O pot ser, entre altres, la convocatòria d'eleccions anticipades per formar un posterior govern de concentració que agrupi "el 80% de la societat catalana que rebutja la repressió".

I aquí és on m'agradaria aturar-me avui perquè aquesta estratègia, al meu entendre, ni ens porta a cap bon port ni té ni cap ni peus més enllà d'un càlcul purament electoralista i, fins i tot, partidista.

La contradicció del discurs cau pel seu propi pes: segons ERC, no es pot córrer el risc de repetició electoral a Espanya per por a una possible victòria del tripartit de dretes, que evidentment, sempre seran més bel·ligerants amb Catalunya que un PSOE dependent d'altres formacions -com si el mateix Pedro Sánchez no hagués pactat l'aplicació del 155 amb Mariano Rajoy l'octubre de 2017-. Alhora, però, defensen una convocatòria electoral a Catalunya perquè, segons diuen, no hem de tenir por a les urnes -cosa que no tenim ni hem tingut mai-. Votar ens enforteix i ens pot legitimar. La contradicció es veu per si mateixa, oi?

No trobo gens coherent, des del punt de vista discursiu, que per una banda defensis fer govern com més aviat millor i després, en el cas català, defensis unes eleccions anticipades, amb el consegüent perill de perdre una majoria independentista que ja ens va costar sang i suor aconseguir aquell desembre del 2017 amb tot en contra.

Perquè el perill de perdre-la sempre existeix, i encara més quan l'independentisme al carrer porta mesos de desmobilització, decepcions i veient com els dos grans partits pacten amb els socialistes per perjudicar l'altre. I aquí no m'estalvio retrets cap a les dues formacions de govern.

Però és que a més a més ens cal fer la pregunta: quina relació hi ha entre la sentència del TS i convocar eleccions anticipades al Parlament? Partint de quina base correlaciones els dos fets i els hi dónes un motiu lògic? El govern de concentració ja hi és, o almenys sobre el paper és el que hauria de ser. En tot cas només tindria sentit que, ara sí, convidessis a la CUP o bé a cooperar de veritat o bé directament a entrar al govern o la mesa del parlament. Posar els Comuns al mateix sac és veure que això només diluirà més un govern i una majoria que van esser votades per acomplir amb un mandat molt concret: la independència tal com es va dur a terme l'1 d'octubre del 2017.

El cas, però, és encara més indignant si es contemplen les últimes maniobres estratègiques: veient com el discurs de defensar eleccions després de les sentències no està essent gaire ben acceptat per les bases independentistes (cosa obvia, per altra banda), ara alguns membres destacats d'ERC ja comencen a indicar una possible repetició electoral en cas que els pressupostos del 2020 no siguin aprovats pel Parlament. Un coll d'ampolla ben clar tenint en compte que aquests pressupostos depenen, essencialment, del departament d'economia controlat...pel Vicepresident Aragonès. Podríem arribar a pensar que, per la dèria de convocar eleccions i obtenir la tan anomenada "hegemonia", siguin capaços de portar uns pressupostos inaprobables per tenir l'excusa perfecte per demanar eleccions?

Prefereixo no aventurar-me a pensar en aquestes accions conspiranòiques, però veient l'espectacle de desunió i partidisme dels darrers temps hom ja no sap què pensar ni qui és el responsable de la patètica situació i la falta d'altura política que estem patint en un moment tan transcendental com l'actual.

Al meu parer, i amb això concloc, la resposta a la sentència ha de ser continuar el que va quedar pendent el 27 d'octubre de 2017 a la tarda: donar vigència a la Declaració del Representants del Parlament, iniciar l'embat final amb l'estat, pacífic però ferm i determinat com ho va ser l'1 d'octubre, i acabar d'una vegada per totes la feina que ha quedat pendent 2 anys i que sembla que ningú, en el govern, tingui ganes de continuar. Ni el discurs del 80% -del qual parlaré en un altre artícle més endavant- ni un govern de concentració amb els Comuns ni, molt menys, unes eleccions, seran una resposta digna i a l'altura del que va significar l'octubre del 2017 i que ens ha portat a la situació que patim ara mateix. Si volem ser coherents amb el que vàrem defensar i guanyar aquells dies, només queda seguir amb l'embat democràtic dels 2 milions i escaig votants que l'1 d'octubre, malgrat la forta repressió policial i judicial, varen anar a votar i feren possible que el referèndum es dugués a terme.

No jugueu amb l'anhel de victòria que aquell dia vàrem tocar amb la punta dels dits. No vàrem defensar les urnes i els vots per cap partit ni cap govern de concentració, tampoc per fer política al Congreso: ho vàrem fer per esdevenir un estat independent en forma de República. Fóra bo que no ho oblidéssiu.

Salut, República i llibertat per a tothom.

Jaume Fita Mas. 

Doctor Jekyll i JxCAT

Fa dos dies, el dilluns passat, es va celebrar la primera (vés a saber de quantes) sessió d'investidura del virtual guanyador de les passades eleccions espanyoles, Pedro Sánchez. El candidat, que en aquesta primera votació havia d'obtenir la majoria absoluta -176 escons- es va quedar únicament amb el vot favorable de la seva bancada socialista, el 123 sí que va obtenir, contra les 52 abstencions de Unides Podem i els restants "No" de les altres formacions polítiques de l'hemicicle, incloses les formacions independentistes catalanes.

Aquí és on avui em vull aturar un moment, no tant per defensar el No a Pedro Sánchez per motius que ja vaig exposar dies enrere en un altre artícle aquí mateix, sinó per analitzar el paper de JxCAT aquestes darreres setmanes.

El grup de diputats de la candidatura del President Puigdemont, capitanejat per la exconsellera Borràs, va decidir, finalment i a causa de la manca de propostes del candidat socialista, votar No i bloquejar la investidura fins que aquest s'assegui a tractar una qüestió catalana que resta enquistada des de l'aplicació del 155 l'octubre de 2017. Entre aquests mesos ha passat de tot, i em sembla que, qui més i qui menys, tots ho tenim força present i fresc a la memòria. Així doncs, JxCAT assumeix el bloqueig de la legislatura fins que Catalunya sigui, com pertoca, un tema central en el discurs de qui aspira a governar Espanya.

Aquest discurs topa frontalment amb l'actitud, de signe totalment oposat, que va manifestar el mateix grup polític, fa unes setmanes donant la presidència de la Diputació de Barcelona a la socialista Núria Marín, i que va despertar una comprensible indignació entre bona part de la base independentista -ERC a part-.

Només cal donar una ullada a les dues accions -DIBA i Congreso- per veure que les actituds d'un escenari i l'altre són radicalment diferents pel que fa a l'estratègia de JxCAT i demostren, una vegada més, com el mal anomenat "espai postconvergent" és, més que acèfal, multi liderat en funció de l'àmbit en el qual ens movem.

No és cap sorpresa que les fons més properes al President Puigdemont urgissin a canviar el pacte establert a la Diputació, de la mateixa forma que aquest sector ha estat, de forma clara, qui ha empès el grup parlamentari de JxCAT cap al No a Sánchez a presidir el govern espanyol. Es constata, una altra vegada, quina part de JxCAT -Diputació- segueix encara sota el control més directe dels quadres més conservadors del PDeCAT i quin altre -Congreso- ha estat renovada per donar força al sector més proper a Puigdemont i, per consegüent, al President Torra. Les dues ànimes de JxCAT que darrerament intenten, sense gaire èxit, trobar un encaix entre els independents que el 21D configuraren la llista del President legítim, i les elits autonomistes que enyoren l'època dels pactes de passadís: en resum, la nova i la vella política respectivament.

No serà fins que el sector de Puigdemont s'imposi sobre aquesta altra ànima, més afí a la cúpula del PDeCAT -que no la militància de base- i, més endavant pugui redreçar la marxa enrere que capitaneja ERC amb la seva estratègia de no bloquejar res i acatar-ho tot, que el procés que va aturar-se el 27 d'octubre de 2017 tornarà a caminar amb la força que caminava abans de la suspensió de la DUI. És força clar, a hores d'ara, que la calma i la moderació no aconseguiran calmar un estat en plena política repressiva: ja ens ho varen demostrar el 26 d'octubre al matí quan Puigdemont, malauradament, gairebé convoca eleccions per frenar el 155. Penso que d'aquest error n'hem après, especialment el propi President, que l'està pagant amb el seu exili, i que si, per fortuna, les forces més partidàries de la ruptura unilateral tornen a prendre el timó, aquest procés tornarà a tenir la força que tenia el setembre i l'octubre de 2017, aquest cop sense suspensió de la Declaració d'Independència.

Salut, República i llibertat per a tothom.

Jaume Fita Mas.

Què hem de fer aquest 11 de Setembre? Una Diada "normal"?

Enguany, com cada any des de 2012, l'Assemblea Nacional Catalana ens ha convocat a una massiva manifestació -la més gran que organitza aquesta entitat- que acabi a Plaça Espanya i serveixi per demanar la tan necessària unitat entre els diversos partits independentistes, especialment entre JxCAT i ERC, socis de govern.

De seguida, com no havia passat mai encara durant la presentació de les diades anteriors, han sortit veus discordants amb la nova manifestació que l'ANC presenta per aquest 11S. El motiu, segons aquestes veus, és que el format clàssic de manifestació massiva que s'ha mantingut invariable des de 2012, passant per la Via Catalana, la Meridiana, la Descentralitzada de 2016, etc. ha quedat caduc en un moment de gran desconcert per part de les bases independentistes i forta repressió per part de l'aparell de l'estat.

L'Ara.cat i VilaWeb es feien ressò d'aquestes veus discordants i de les propostes alternatives que han sorgit a la manifestació clàssica de l'Assemblea. Així mateix, la resposta de l'ANC no s'ha fet esperar i Elisenda Paluzie ha enviat una carta oberta a tota la base social independentista, cada vegada més desconcertada, no solament amb el paper dels partits, sinó amb la dèbil resposta que rep aquest paper per part de les dues entitats sobiranistes, l'ANC i Òmnium. També cal recordar la primera proposta llançada fa poques setmanes a la pròpia ANC, al meu parer molt ençertada i innovadora.

S'ha de reconèixer l'enorme capacitat organitzativa i de mobilització que les dues entitats tenen i han tingut en el passat. Així mateix, recordem la forta repressió que han rebut per part de l'estat per ajudar a organitzar el referèndum de l'1 d'octubre. La presó dels Jordis ha sigut un intent de la justícia espanyola per desactivar tot poder d'aquestes dues organitzacions independentistes.

Tanmateix, sí que és cert que darrerament ens hem deixat emportar, també les bases independentistes, pel desànim, la desorganització i la inacció. Quan va ser la darrera vegada que l'ANC, Òmnium o els CDRs, expressió màxima de l'organització ciutadana independentista, varen realitzar alguna acció de contundència?
És cert que la repressió estatal ha estat duríssima per a tothom, especialment per les cares visibles del moviment. Tanmateix, el canvi discursiu que ha patit l'ANC, defensant obertament la unilateralitat i criticant la desunió i la falta de coherència dels partits independentistes, no es reflecteix en un canvi organitzatiu o factual.

L'Assemblea nacional s'hauria de qüestionar per què tants independentistes, molts d'ells militants de la mateixa ANC, estan demanant un canvi en el model reivindicatiu que ha marcat les protestes de l'independentisme des de la primera gran Diada el 2012.

En un moment com l'actual, amb repressió, desunió institucional de l'independentisme, mancança d'un full de ruta clar i concís, pactes amb el PSC i un possible pacte amb Pedro Sánchez per la investidura, calen accions contundents. Sí, encaminades no únicament a protestar per la manca de democràcia de l'estat, sinó també per recordar als nostres polítics que l'1 d'octubre vàrem donar la cara -literalment- per poder votar i que el Sí a la independència fos guanyador, tal com va ocórrer en aquella jornada tant intensa com dramàtica.

I això, estimades amigues i amics, no es tradueix en fer una gran manifestació multitudinària pels carrers de Barcelona fins a arribar, aquest any, a confluir a Plaça Espanya. Més que res perquè la gent està cansada de sortir per sentir que el seu crit és ignorat. Fins ara, sortíem al carrer per demostrar a l'estat que érem molts i estàvem disposats a tirar endavant, malgrat que ens ignoressin una i altra vegada. La sensació actual, després d'un any i poc de govern a la Generalitat, és que qui ens ignora ara mateix és el propi govern català i els partits independentistes, incapaços de gestionar i complir amb la demanda del carrer: Unitat, llibertat, desobediència i, sobretot, Independència.

És per això que no veuria malament una manifestació alternativa, amb suport i organització de l'ANC - És clar que sí!- que marqués unes noves pautes de protesta més contundents. Sense caure a la violència, per descomptat, però que deixessin clar, tant al govern català com a l'aparell de l'estat, que la força de l'1 d'octubre i la desobediència que vàrem practicar aquell dia segueixen intactes en cada un de nosaltres.

Rodejar el Parlament, de forma pacífica però contundent, sense somriures i amb determinació per culminar l'1 d'octubre, pot ésser un bon començament per bastir una proposta que agrupi tots els sectors independentistes al carrer. El que no pot fer l'Assemblea és tancar-se a propostes alternatives per seguir organitzant una diada festiva com si tot fos igual que el 2012, el 2015 o el 2017. El cas és que la situació és molt més crítica i greu que llavors i les bases independentistes ho estem notant i sentint a diàri. Enllaçar discurs i fets és, al meu parer, els deures que l'Assemblea Nacional ha de tenir fets d'aquí a finals d'any si vol seguir mantenint la credibilitat i la capaçitat mobilitzadora que, des dels seus inicis, ha mantingut invariable.

Salut, República i llibertat per a tothom.

Jaume Fita Mas.

S'ha d'investir Pedro Sánchez? Eleccions el novembre?

Com que la situació política catalana viu en un permanent estat de bloqueig, al mateix temps que de repressió estatal, i com que, malauradament i a desgana de molts independentistes, encara estem involucrats dins el joc polític espanyol, corre el dubte entre els dos grups parlamentaris independentistes al Congrés dels diputats sobre l'opció d'investir o no el candidat socialista Pedro Sánchez, guanyador de les eleccions espanyoles del 28 d'abril i candidat potencial a presidir el govern espanyol.

Investir l'esquerra espanyola? Pros i Contres

Durant les darreres setmanes, com més s'acosta el dia de la primera sessió d'investidura, el debat en el si de l'independentisme institucional sobre si s'ha de donar els vots per investir o no al candidat socialista ha anat agafant protagonisme. Diverses veus de representants i figures de l'independentisme han abogat tant per una opció com per l'altra, amb opinions rellevants com la del mateix Gabriel Rufian, que es mostra contrari a una situació de bloqueig de la política espanyola i de la possible repetició electoral en cas que no surtin els números per investir el candidat del PSOE. Segons Rufian, forçar una repetició electoral pot acabar portant el desastre de donar ales a la dreta espanyola en contra d'una esquerra espanyola que, segons els darrers discursos d'ERC, sempre serà més amable que qui ens envià els "Piolins" i ens aplicà el 155 l'octubre del 2017.

Segurament hi ha motius de pes per considerar aquesta opinió com a bona: l'ombra de la dreta, hereua del franquisme sociològic tradicional, és molt llarga i obscura. A Catalunya l'hem patida de totes les formes imaginables. Tanmateix, aquest exercici de blanqueig d'una esquerra espanyola que, recordem, va abalar la intervenció de l'autonomia catalana se'ns pot girar en contra. I el màxim responsable d'aquest blanquejament és, en els últims temps, sobretot Esquerra.

Ja durant la campanya electoral explicaven que no posarien línies vermelles a Pedro Sánchez si tenia els suports suficients per ser investit. Al mateix temps, però, deien que no donarien un xec en blanc. A mi que em perdonin, però aquesta frase em sembla un sense sentit ho miri des d'on ho miri.

A la pràctica és no dir res concret i acabar dient que investiràs el socialisme espanyol a desgana però sense reclamar-li res. Com si no tinguessim mig govern a la presó i l'altre mig a l'exili. Com si la repressió estatal contra l'independentisme no hagués cessat d'ençà que el PSOE va guanyar la moció de censura, per cert, amb els vots favorables dels partits independentistes.

En aquell moment no sabia ben bé què pensar d'aquest fet. El temps, però, ha demostrat que va ser un error donar aquell vot de confiança al socialisme espanyol i a Sánchez: ha estat l'excusa perfecte per part dels partits per acomodar-se en un estat de diàleg sense conversa, on asseguren que poden forçar un referèndum amb el PSOE al govern perquè no és ben bé igual que el Partit Popular. A més a més, estàs cedint un espai de representativitat a un partit que portava anys perdent-lo de forma imparable. Aquesta pèrdua de representativitat del socialisme, tan a Espanya com també a Catalunya, es va frenar després de l'èxit de la moció de censura i l'arribada del PSOE, altra vegada, a la Moncloa. Aquest fet va catapultar altre vegada un Partit Socialista en constant fragmentació i irrellevància política cap al protagonisme directe a través de la governació de l'estat. 

Òbviament, socialistes i populars no provenen de la mateixa família política, però pel que fa a la concepció territorial d'Espanya es refereix, tenen el mateix ideari, sobretot quan es tracta de la qüestió catalana. L'única diferència visible és, potser, la forma amb la qual ens neguen tota demanda.

Investir Sánchez sense demanar-li res a canvi -fins i tot fer-ho negociant quelcom- és, amb la ferida de l''1 d'octubre encara sense tancar, i amb el record d'un 155 que el PSOE va avalar, un gest que ens posa en una situació molt difícil des del punt de vista de la coherència del discurs independentista.

No podem seguir blanquejant així un partit que ha seguit la via dura del PP amb unes formes diferenciades per mirar de dissimular que a Catalunya el conflicte encara segueix viu i amb moltes possibilitats de tornar a rebrotar com ho va fer el setembre i l'octubre de 2017.

L'estratègia de l'independentisme no pot consistir a presentar com a "menys dolenta" una esquerra que, a la pràctica, ens reprimeix igual com a moviment i com a proposta política i que, al mateix temps, només té un estatut per oferir. Cal recordar que fou durant el govern de J.L Rodríguez Zapatero que sortí la sentència de l'Estatut?

Vists tots els precedents, senzillament l'independentisme no es pot permetre seguir donant ales al socialisme espanyol, seguir girant-se l'esquena entre els propis partits independentistes per acabar pactant amb qui no va moure ni un dit durant el 155 i que, a hores d'ara, segueix mantenint els presos polítics tancats i les demandes de cerca i captura contra els exiliats.

Si investeixen Pedro Sánchez ja poden tenir un bon discurs per justificar-ho, perquè a hores d'ara, presentar el socialisme com el "policia bo" no servirà per ajudar a redreçar un procés que va quedar aturat després de la DUI del 27 d'octubre de 2017 i del que encara no hem estat capaços de tornar a fixar rumb. El No a Pedro Sánchez enviaria un missatge molt més contundent, tant a la política espanyola com a les bases independentistes, de que ens mantenim ferms en el nostre objectiu i en els nostres límits morals com a moviment polític.

I si hem de tornar a anar a eleccions, anem-hi. No diem sempre que els catalans no tenim por de les urnes? Per què ara hauríem d'evitar unes eleccions, per por a que vingui la dreta, quan el discurs nacional i territorial que impera a l'estat és, justament, el de la dreta? Per què ERC sembla ser la més interessada a convocar eleccions catalanes i, en canvi, volen evitar de totes totes unes eleccions al Congrés dels Diputats? O ho fem bé o repensem l'estratègia que estem seguint, perquè el neguit de les darreres setmanes anirà a més si no tenim aviat un rumb traçat: les sentències són a la cantonada, i actes com els dels últims dies poca esperança donen sobre la capacitat de l'independentisme de poder trobar una resposta ferma i contundent a la injustícia que està a punt d'arribar.

Salut, República i llibertat per a tothom.

Jaume Fita Mas.

Obrim un nou blog

"Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer"

"La resolució de la demanda catalana es farà, per tant, d'aquesta manera: o referèndum o referèndum" Carles Puigdemont, Parlament de Catalunya, 28 d'octubre de 2016 -un any abans de la DUI del 27 d'octubre de 2017-

Feia molt de temps que em passava pel cap obrir un espai on poder expressar les meves idees polítiques i personals sobre diversos temes que afecten el nostre país. El de més ressò, evidentment, el procés en el qual ens trobem immersos des de fa ja tant de temps i que ocupa portades de diaris i capçaleres de telenotícies,

Tant com a català que sóc com per la meva passió per la història i els meus estudis en aquest sentit, sempre m'ha atret especialment la política i tot el que estigui relacionat amb ella. És fascinant poder posar l'ull d'historiador als fets dels darrers anys i poder contemplar com tot el que anem deixant enrere -eleccions, plebiscits, manifestacions, actes multitudinaris, el Referèndum- quedarà pels llibres d'història. Quina visió i, sobretot, quin desenllaç tindrà tot plegat, serà una feina pels historiadors futurs: les generacions properes que hauran de desencallar, historiogràficament parlant, l'embolic que a nosaltres ens ha tocat assistir com a espectadors i, a vegades, protagonistes.

Per què he decidit obrir aquest blog? Francament, Twitter se m'ha quedat petit. És així. L'extensió tan limitada d'aquesta xarxa social no em deixa esplaiar-me tant com m'agradaria quan em dedico a analitzar, bé o malament, a gust del lector, i explicar la meva visió sobre els fets diaris i passats de la política catalana, espanyola i també internacional.

Des de l'1 d'octubre de 2017 que tots tenim ben gravat a la memòria la sensació d'estar vivint un moment històric transcendental per Catalunya -i també per Espanya-. Això m'ha portat a llegir i rellegir opinions, articles, llibres -tan d'història com política- i a treballar, des del punt de vista tant d'historiador com de votant, la visió sobre els fets que han anat transcorrent durant aquests últims anys.

Per això la meva intenció en aquest blog és, en la mesura que puc i en sé, compartir les opinions personals i anàlisis actuals que pugui extreure de tots els fets que passin i han passat al nostre país d'ençà que l'anomenat procés va començar, ja en aquella llunyana sentència del TC de 2010 i des de la primera gran manifestació de l'11 de setembre de 2012.

Sincerament, estic cansat de llegir articulistes d'opinió que, amb més o menys esbiaix, intenten, a vegades, blanquejar actuacions que, per mi, no haurien de ser tolerades dins l'independentisme polític. Crec que en aquests darrers dies tots hem sentit una sensació similar veient el paper lamentable que els partits polítics independentistes estan fent a diversos municipis i diputacions.

És per això que vull transmetre la meva visió de la situació política i social actual amb qui consideri que és prou interessant i vàlida per a llegir-la i compartir-la o debatre Sens dubte, el debat ens enriqueix, i no hem arribat fins aquí, fins al Referèndum i la DUI, seguint cegament un camí sense deixar el nostre gra de sorra. Aquest blog, precisament, vol ser un gra de sorra més que contribueixi al debat en el si de l'independentisme, tant de carrer com institucional.

Per acabar aquesta entrada introductòria, m'agradaria aclarir -tot i que no hauria, però bé...- que no tinc cap carnet de partit ni pretenc tenir-lo. Les opinions que deixi escrites aquí són senzillament realitzades en un exercici de consciència, reflexió i anàlisis personals. Tinc les meves afinititats polítiques, per descomptat, i tiro, inevitablement, més cap a un sector de l'independentisme que un altre, però no m'agrada escatimar elogis quan les coses es fan bé, sigui qui sigui que les realitzi, i crítiques quan penso que no s'estan fent bones pràctiques polítiques, vinguin d'on vingui,

Dit això, sigueu benvinguts a aquest blog i sentiu-vos lliures de llegir i opinar cada vegada que ho considereu oportú, vingueu d'on vingueu i tingueu l'opinió que tingueu.

Salut, República i llibertat per a tothom.

Jaume Fita Mas.